És prou conegut que el país i els seus ciutadans no passen pel
millor dels moments. L’atur registrat és una xacra que amenaça la via de moltes
persones, hi ha famílies que els costa arribar a final de mes o, simplement, no
hi arriben; els sous estan estabilitzats, en el millor dels casos, o
disminueixen, mentre la inflació creix i, per tant, es perd poder adquisitiu.
En l’àmbit polític, la consolidació fiscal que imposa el govern
de l’estat obligarà a fer a la
Generalitat de Catalunya uns pressupostos molt restrictius que
afectaran l’estat del benestar fins a nivells insospitats, si no es
flexibilitza a l’alça la previsió del dèficit públic per a l’any 2013, passant
del 0’7% del PIB a l’1,5% que reclama el govern català.
Les
opcions de diàleg amb el govern de l’Estat són nul·les, no s’ha acceptat cap
esmena, de cap grup parlamentari, en projectes de llei tant importants com són
els pressupostos generals. Els comptes públics necessitaven acords, entre
d’altres motius, perquè les inversions a Lleida brillen per la seva absència.
Val la pena recordar, com a argument a favor de la
flexibilització que reclama amb insistència el conseller Mas-Colell, que fa
molts pocs dies, el encara president de l'Euro-grup, Jean-Claude Juncker,
admetia que "té molts dubtes" sobre el ritme d'ajust pressupostari
que s'exigeix a alguns països de
l'Eurozona com Espanya, perquè considera que es subestima l’enorme tragèdia de
l’atur.
Però, malgrat les dificultats, que hi són i són severes,
hi ha moltes raons per no caure en un estat de desesperança que encara faria
més difícil sortir de l’atzucac en què la societat catalana, almenys una part
notable, es troba.
La primera raó és tenir la confiança que de les situacions
difícils, les persones i també les societats n’acaben sortint. Al llarg de la
història personal i col·lectiva n’hi ha d’exemples que així ho demostren. Cal,
malgrat sigui complicat, tenir confiança en nosaltres mateixos i el
convenciment de superar aquesta crisi.
A Catalunya, hi ha avui la joventut més preparada que hi ha
hagut mai en la seva història. Molts d’aquests joves no estan inserits,
malauradament, en el mercat laboral; altres acaben buscant, i trobant, feines
en països estrangers i augmentant la seva formació. També n’hi ha que s’obren
pas al mercat de treball català. Uns i altres, però, acabaran per dinamitzar el
mercat de treball de Catalunya i fent-hi una bona feina, per poc que l’economia
revifi. Cada cop més, hi ha joves emprenedors que creen la seva pròpia empresa,
aprofitant els instruments públics que els governs posen a la seva disposició. El
talent hi és i acabarà per fer-se evident.
Tenim moltes petites empreses que, ningú no ho diria, s’han
obert camí internacionalitzant-se. Sovint es pensa que només les grans empreses
obren mercats exteriors i no és així. Podria citar noms d’empreses lleidatanes,
familiars, petites, que superen les dificultats gràcies a què han sabut
sortir al mercat europeu i que són un bon exemple d’internacionalització. Si mirem les xifres, l’any 2011, les
exportacions van augmentar a Catalunya un 13,5%. I al 2012, es va mantenir
aquesta tendència.
La crisi ha començat a fer que es torni a pensar en el
nosaltres. En termes generals, la societat catalana és encara una societat molt
solidària. Exemples a tocar. Les famílies s’estan comportant com a veritables
refugis protectors dels seus membres. Les organitzacions no governamentals de
tots tipus, moltes lligades a l’església, veuen créixer dia rere dia les
aportacions dels ciutadans, malgrat la crisi, per a fer front a les seves
necessitats creixents. La
Marató de TV3 ha recaptat en la seva última edició una xifra
rècord: més de 10 milions d’euros. L’activitat de trasplantaments registrada a Catalunya durant l’any
2012 continua mostrant índexs capdavanters respecte a l’Estat espanyol i altres
països d’arreu del món. Això diu molt d’un poble. Hi ha motiu per a l’esperança.
En el pla polític, la societat catalana té la força per avançar
en un projecte de país adreçat a aconseguir més autogovern, a
responsabilitzar-se, encara més, del destí col·lectiu de la seva gent. Malgrat
els dèficits que s’atribueixen a la política i als polítics, el projecte de
construcció nacional engresca una bona colla de persones disposades a treballar
pel que és comú, pel que és de tots.
El got es pot veure mig buit o fins i tot buit del tot. De raons
no en falten. Però també, en un exercici de la voluntat esperançada, es pot
veure mig ple o en camí de emplenar-se. La decisió pot no ser racional. Tinc,
però, el convenciment que si comencem a veure el got mig ple començaren a fer
camí: el que ens ha de dur a superar la crisi.
Ramon Alturo. Senador de CiU per Lleida
Entradas
